Sóc realment conscient que m'he saltat el pas de la presentació a l'ajuntament però per a mi, simplement va ser un fet més burocràtic replet d'oficialismes que de realismes. Només em va servir per saber que tindria a la Michelle, una adolescent procendent de Quito que porta gairebé més anys que jo a Banyoles i que vesteix texans amb Converse acompanyats d'una xerrameca incansable. Simplement em recorda a mi a la seva edat i encara em fa més gràcia que la resta.
La gran aventura la vaig iniciar dissabte. Agafant la bici amb les rodes desinflades i el manillar ple de teranyines. Aquesta va ser la senyal que necessitava per adonar-me que els meus dies per Banyoles eren cada cop més ínfims.
Em vaig sorprendre a mi mateixa agafant un necesser amb tirites, antinflamatoris, una vena, aigua i galetes. La meva mare va somriure i em va dir "és hora de ser responsable". Té raó.
Parada a la benzinera per a inflar les rodes, parada a casa d'en Ferran per allò del suport moral i cap a la pista de bàsquet Sant Pere on havíem quedat amb les dues noies. Em vaig posar a jugar a bàsquet pel simple fet de no pensar en la ruta que podríem fer amb bici, per això estava en Ferran.
Va arribar la Michelle amb 5 minuts de retràs. Havíem pensat posar alguna prova a superar per la inpuntualitat però som conscients que nosaltres no som els reis de l'hora exacta així que ho hem deixat estar. L'Ela no es va entendre i ens esperava a l'Ajuntament, solució ràpida, no cal més.
Comencem a rodar i em sento amb els sentits mil vegades més desenvolupats; veig tots els cotxes, totes les frenades, només faig que cridar "vigileu!, aneu amb compte! passeu ara!". Què em passa? jo era una inconscient i amb tendències suïcides quan anava amb bicicleta i ara, sense saber com, m'he convertit en una alarma amb potes.
Passem pel camp nou del Porqueres i parem a jugar a bàsquet. M'agrada. M'agrada adonar-me que les noies comencen a parlar entre elles, que riuen, corren i em somriuen. He de dir que en aquest punt jo ja treia el fetge per la boca però aguanto, no em rendiré tan aviat!
Arribem a l'estany, donem la volta sencera i parem a Alimentació a menjar alguna cosa. Ens ho mereixem i elles més. Ens ho podrien haver posat difícil i, en canvi, ens han ajudat a fer-ho simplement quotidià.
Dissabte que ve tornarem a quedar amb les bicis, amb el sol del matí i amb la sensació de ser més dona i menys noia, de ser més realista i de saber que ens queda un gran camí que ha començat amb els millors passos.
