pas 11 i 12

El dissabte 12 feia un dia espectacular però tot i així no vam agafar les bicicletes perquè volíem anar a la Mare de Déu del Mont i era una mica difícil arribar-hi. Vaig passar a buscar en Ferran i pel camí vam decidir canviar de ruta, aniríem al puig de Can Clarà. Vam deixar el cotxe al pàrquing del camp de futbol del Banyoles i ens vam posar a caminar. Una hora i mitja caminant entre camps i boscos. No els hi va acabar d'entusiasmar la idea però és lògic, a mi amb 13 anys també em feia bastant de pal anar a caminar però vam amagar-nos, vam veure granotes i cap grossos i vam córrer esperitats muntanya avall saltant lliures. Havíem quedat a la tarda i, a la hora de berenar ja estàvem a casa. Van patir una mica quan els hi dèiem que no sabíem si tornaríem o ens hauríem de venir a buscar els bombers perquè no sabíem el camí. Sort que s'ho van agafar en broma, realment no sabíem gaire com anar-hi però ho vam aconseguir.

Aquest dissabte, ahir, va ser molt precipitat. Eren les 9 del matí i no ens havíem dit res encara. Vaig fer un truc a tots i al final només vam poder ser l'Ela i jo. Vam agafar les bicis, una pilota de bàsquet i a voltar. Vam anar a Porqueres i després d'estar xerrant una estona i apallissant-la a 21 vam agafar el carril bici nou que porta fins a Camós. Abans d'arribar-hi vam veure un camí de terra que s'endinsava pel mig dels camps, ens va temptar i ens hi vam entrar. A mesura que avançàvem es veia un gos enorme al davant d'una casa. Era un camí privat. El gos va començar a bordar a venir cap a nosaltres a una velocitat inassequible per a les nostres cames. Vam pedalar com mai, com si ens anés la vida perquè no ens agafés. Vam tenir sort i vam escapar però després vam haver de reposar a la plaça de l'ajuntament de Camós i esperar que el cor ens baixés de les 100 pulsacions. Crec que l'Ela no tornarà a confiar gaire en el meu esperit aventurer.

pas 10

Dissabte un altre cop i, així, acabem el mes de gener.

Feia fred, ,pluvisquejava i no teníem ganes de fer gaire res més que estar-nos al sofà així que vam quedar-nos al casa però jugant a la Wii. Era la manera de fer alguna cosa sense haver de sortir.

La Carla va demostrar una destresa innata jugant a golf, l'Ela jugava a tennis amb els espectadors enlloc de jugar amb el rival, la Michelle saltava obstacles amb els esquís com una profesional, entre tots vam fer el que vam poder baixant a tota velocitat amb el Bobsleigh i en Ferran ens va apallisar a patinatge sobre gel. En el fons és com si haguéssim fet moltíssimes coses i el cansament i el mal de braços també va ser del tot real.

La idea era anar a les Estunes però el temps no acompanyava, així que ho deixarem per un altre dia o per quan torni una mica la calor.