El dissabte 12 feia un dia espectacular però tot i així no vam agafar les bicicletes perquè volíem anar a la Mare de Déu del Mont i era una mica difícil arribar-hi. Vaig passar a buscar en Ferran i pel camí vam decidir canviar de ruta, aniríem al puig de Can Clarà. Vam deixar el cotxe al pàrquing del camp de futbol del Banyoles i ens vam posar a caminar. Una hora i mitja caminant entre camps i boscos. No els hi va acabar d'entusiasmar la idea però és lògic, a mi amb 13 anys també em feia bastant de pal anar a caminar però vam amagar-nos, vam veure granotes i cap grossos i vam córrer esperitats muntanya avall saltant lliures. Havíem quedat a la tarda i, a la hora de berenar ja estàvem a casa. Van patir una mica quan els hi dèiem que no sabíem si tornaríem o ens hauríem de venir a buscar els bombers perquè no sabíem el camí. Sort que s'ho van agafar en broma, realment no sabíem gaire com anar-hi però ho vam aconseguir.
Aquest dissabte, ahir, va ser molt precipitat. Eren les 9 del matí i no ens havíem dit res encara. Vaig fer un truc a tots i al final només vam poder ser l'Ela i jo. Vam agafar les bicis, una pilota de bàsquet i a voltar. Vam anar a Porqueres i després d'estar xerrant una estona i apallissant-la a 21 vam agafar el carril bici nou que porta fins a Camós. Abans d'arribar-hi vam veure un camí de terra que s'endinsava pel mig dels camps, ens va temptar i ens hi vam entrar. A mesura que avançàvem es veia un gos enorme al davant d'una casa. Era un camí privat. El gos va començar a bordar a venir cap a nosaltres a una velocitat inassequible per a les nostres cames. Vam pedalar com mai, com si ens anés la vida perquè no ens agafés. Vam tenir sort i vam escapar però després vam haver de reposar a la plaça de l'ajuntament de Camós i esperar que el cor ens baixés de les 100 pulsacions. Crec que l'Ela no tornarà a confiar gaire en el meu esperit aventurer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada