Últimament veig que estic trigant massa a escriure però la veritat és que tampoc tinc temps durant la setmana com per a parar'm-hi a pensar.
És igual, el cas és que dissabte passat vam tornar a quedar. Aquest cop ens vam anar a la Fira de la Mel de Crespià fent parades al Salt d'Espolla i a Esponellà. No sé si serà el temps que s'acosta la primavera o la confiança però estàven extremadament PAVES i sí, ho poso en majúscula perquè és tan cert com es veu. La veritat és que fins ara havien estat molt nenes (jugar a bàsquet o a futbol tot el dia) i ara, com de la nit al dia, hem passat a tenir dues noies amb les seves preocupacions, pors, riures.
He de confesar que en el fons m'agrada. He passat de ser la seva mentora, la que manava, a ser una confident, una amiga a qui explicar-li coses de l'institut, de nois, de la vida en general. Començo a fer una mirada retrospectiva i somric al veure com me les he arribat a estimar en tant poc temps. També miro endavant amb la sensació de no voler que els mesos passin tan ràpids. No vull que es facin més grans. Vull ser aquí i ara. Per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada