Pas 14

Dissabte 19.
Va fer un dia esplèndid. Es notava que estàvem a les portes de la primavera.
Amb un dia tan bo només podíem anar amb bici però no sabíem a on. En Ferran va proposar anar a Pujarnol però unànimament vam decidir que era massa lluny així que vaig proposar anar fins a Camós pel carril bici que hi ha. És un bon passeig i no es fa llarg.
Un cop a Camós i després de la parada tècnica a beure aigua a la font de la plaça de l'ajuntament, vam trobar un plànol de BTT del Pla de l'Estany que indicava un camí bastant planer fins a darrera  de Xocolates Torras. Realment no sabíem on ens ficàvem però camí de fang cap avall i de caps a l'aventura! Va ser un camí magnífic. Els prats verds ens acompanyàvem durant tot el camí, se sentia un petit rierol i el camí no estava en gaires males condicions.
Un cop arribats allà baix vam considerar massa perillós tornar per la carretera així que ens vam ficar pel polígon de darrera l'Ajuntament de Porqueres pujant fins a Mata. Per allà vam veure un camí de sorra però un home ens va dir que no tenia continuació i que si volíem seguir pujéssim per un del costat uns 100m fins a una casa i allà podríem baixar per l'altre costat. Vam dir que sí i ens hi vam enmerdar. Aquell camí pujava i pujava entre fangals  i vam haver de baixar de la bicicleta i arrossegar-la. El fang ens arribava fins a mig bessó. Un cop vam arribar a la casa vam trobar que el camí que ens havia dit el senyor era un camí privat així que vam seguir pujant fins que vam arribar al costat de la deixalleria. Allà vam tornar a pujar a la bici i vam anar fins als bombers i vam baixar fins a l'Aldi on vam fer parada per a comprar patates i aigua. Ens vam asseure a la plaça de Sant Pere a menjar. Rebentats és la paraula per a definir el nostre estat després de tota la santísima volta. Però vam aguantar.

Pas 13

Últimament veig que estic trigant massa a escriure però la veritat és que tampoc tinc temps durant la setmana com per a parar'm-hi a pensar.

És igual, el cas és que dissabte passat vam tornar a quedar. Aquest cop ens vam anar a la Fira de la Mel de Crespià fent parades al Salt d'Espolla i a Esponellà. No sé si serà el temps que s'acosta la primavera o la confiança però estàven extremadament PAVES i sí, ho poso en majúscula perquè és tan cert com es veu. La veritat és que fins ara havien estat molt nenes (jugar a bàsquet o a futbol tot el dia) i ara, com de la nit al dia, hem passat a tenir dues noies amb les seves preocupacions, pors, riures.

He de confesar que en el fons m'agrada. He passat de ser la seva mentora, la que manava, a ser una confident, una amiga a qui explicar-li coses de l'institut, de nois, de la vida en general. Començo a fer una mirada retrospectiva i somric al veure com me les he arribat a estimar en tant poc temps. També miro endavant amb la sensació de no voler que els mesos passin tan ràpids. No vull que es facin més grans. Vull ser aquí i ara. Per sempre.