Pas 20 i últim

S'ha acabat aquest camí. Sembla que fos ahir que vam començar a caminar i mira ara, ja estem a més de 20 grans passos enllà. 

Parem, mirem enrera i ens veiem desconeguts. Repassem mica en mica cada petit pas, cada entrabencada, cada salt endavant i només podem dir HA VALGUT LA PENA. 

Ho vam dir el dia de la despedida i ho vull recordar: això tansols és la despedida oficial perquè jo estaré aquí per sempre.

Per elles.

Per mi. 

Pas 19

Bon temps. Primavera. Temps de Flors.
Sembla gairebé obligat, per aquestes èpoques toca anar a voltar un matí per Girona i veure l'exposició de flors que cada any és més gran i hi ha mé gent.
Vam anar un dissabte els quatre. Entre tots vam anar descobrint carrerons de Girona engalonats per l'ocasió mentre trampejàvem entre aglomeracions.
Vam acabar entrant a una casa d'antiguitats amb butaques i pianos d'època i els hi va encantar veure com es conservava tot tan bé.

Va ser un matí tranquil, passejant i que a voltes ens va indicar que només ens quedava un cap de setmana per a compartir i es va notar en els ànims.

Pas 18

Dissabte 30 d'abril em vaig emportar a l'Ela i a la Carla a fer una petita excursió.

Fa uns anys vaig estar vivint a Esponellà, un poble petit proper a Banyoles i vaig trobar interessant ensenyar-lis algunes coses de per allà. Ens vam anar a visitar les ruïnes del Castell d'Esponellà que estan restaurant i després ens vam acostar caminant fins a una de les rescloses del riu Fluvià on els hi vaig poder explicar com generaven energia a partir del salt d'aigua i vam poder caminar tranquil·lament per la vora del riu.

Va ser un matí tranquil passejant i ensenyant-lis plantes, animalons i secrets de la natura.

Pas 17

Aquest dissabte és Sant Jordi, ha estat Setmana Santa i hem preferit no quedar perquè així tothom pugui passar les vacances en família.

Tot i així encara em queda dissabte passat per a explicar. Vam anar a Argelaguer, a aquelles construccions de fusta que fa des de fa molts anys un home gran i que mai he sapigut com dir-lis, talaies? torres? perills per a la seguretat pública? es podria dir de moltes maneres però el cas és que hi vam anar, vam pujar, vam baixar i no van caure (encara no m'ho crec, amb lo que s'arribaven a moure!).

Havia anat quan era petita i feia molt de temps que sempre que passava per anar cap a Olot pensava "un dia has de tornar" i ho vaig aconseguir. A part de nosaltres quatre va venir en Xavier i la Zina, el germà i la cosina d'en Ferran i entre tots ens ho vam passar d'allò més bé per laberints interminables, rierols, camins trampa i casetes que semblaven de nines.

Cap al final del matí ens vam trobar a l'home que estava construint una torre nova amb quatre fustes, tres claus i un martell. Tindria més de 70 anys però seguia allà, cada dia fent una mica més perquè no es perdi una cosa tan única.

En aquell moment vaig veure a la Michelle que mirava al senyor amb cara de fascinació i vaig pensar que som afortunats per haver viscut això perquè segurament, quan aquest home no hi sigui això es deteriorarà, caurà i amb ell cauran molts contes de fades de nens i moltes històries de Peter Pan dels grans.

Pas 16

Fa un parell de dissabtes vam quedar l'Ela, la Michelle i jo per a fer una excursió diferent. Ens vam anar a Sadernes a caminar per Sant Aniol i a gaudir del bon dia que feia.

El paisatge és espectacular. Hi ha un camí que voreja el riu i de tant en quan, saltant entre pedres, el creues.


No vam arribar a l'ermita de Sant Aniol
perquè a l'hora de dinar havíem d'estar
a casa i quan gairebé portàvem tres quartes parts del camí, vam decidir tornar.

Les gorgues són realment maques i donen ganes de ficar-se a l'aigua sense pensar-ho. En un moment de debilitat l'Ela i jo vam mig entrar al riu però amb el corrent continu d'aigua que hi havia estava glaçada i no vam durar gaire.


Els hi vaig prometre que si aprovaven tot aquest curs a l'estiu tornaríem a banyar-nos.

Sisplau, aproveu!

Pas 15

Dissabte 26 sí que va ser un dia especial.

Ens vam retrobar tots els mentors i mentorats de Banyoles per a fer una gimcana a la Draga. Per parelles havíem de contestar 10 preguntes sobre la ciutat i l'estany. Sort que anava amb la Michelle! Entre les dues vam contestar suficients com per a salvar-nos de pagar penyora. Després de la gimcana van organitzar uns quants jocs. Uns d'ells era el típic de menjar una poma sense agafar-la amb les mans. Nosaltres vam tenir un inconvenient i és que la poma estava més alta que nosaltres i havíem de saltar per arribar-hi però ho vam aconseguir, fent un espectacle però ho vam aconseguir. Després vam jugar a saltar una corda sense tocar-la i a passar-hi per sota. Finalment vam acabar saltant a corda com tan típicament s'ha fet sempre.

Va ser un dia diferent i com aquell qui diu, indicava que ja queda poc perquè tot això s'acabi.

Pas 14

Dissabte 19.
Va fer un dia esplèndid. Es notava que estàvem a les portes de la primavera.
Amb un dia tan bo només podíem anar amb bici però no sabíem a on. En Ferran va proposar anar a Pujarnol però unànimament vam decidir que era massa lluny així que vaig proposar anar fins a Camós pel carril bici que hi ha. És un bon passeig i no es fa llarg.
Un cop a Camós i després de la parada tècnica a beure aigua a la font de la plaça de l'ajuntament, vam trobar un plànol de BTT del Pla de l'Estany que indicava un camí bastant planer fins a darrera  de Xocolates Torras. Realment no sabíem on ens ficàvem però camí de fang cap avall i de caps a l'aventura! Va ser un camí magnífic. Els prats verds ens acompanyàvem durant tot el camí, se sentia un petit rierol i el camí no estava en gaires males condicions.
Un cop arribats allà baix vam considerar massa perillós tornar per la carretera així que ens vam ficar pel polígon de darrera l'Ajuntament de Porqueres pujant fins a Mata. Per allà vam veure un camí de sorra però un home ens va dir que no tenia continuació i que si volíem seguir pujéssim per un del costat uns 100m fins a una casa i allà podríem baixar per l'altre costat. Vam dir que sí i ens hi vam enmerdar. Aquell camí pujava i pujava entre fangals  i vam haver de baixar de la bicicleta i arrossegar-la. El fang ens arribava fins a mig bessó. Un cop vam arribar a la casa vam trobar que el camí que ens havia dit el senyor era un camí privat així que vam seguir pujant fins que vam arribar al costat de la deixalleria. Allà vam tornar a pujar a la bici i vam anar fins als bombers i vam baixar fins a l'Aldi on vam fer parada per a comprar patates i aigua. Ens vam asseure a la plaça de Sant Pere a menjar. Rebentats és la paraula per a definir el nostre estat després de tota la santísima volta. Però vam aguantar.