Ja fa dies que vam quedar tots plegats però amb les festes pel mig se m'ha fet realment difícil poder escriure quelcom.
Fa uns quants caps de setmana va ser la Gran quina per la qual vam estar preparant tots els regals. El mateix matí d'aquell dissabte vam quedar tots quatre a casa d'en Ferran per a fer un pastís i poder-lo portar a la tarda. L'Ela i la Michelle van seguir les instruccions de la mare d'en Ferran al peu de la lletra com es va poder comprovar amb el resultat.
A la tarda vaig passar a buscar a les noies per a portar-les a la Quina. En Ferran tenia futbol i jo treballava així que vam intentar organitzar-nos tan bé com vam poder per a assistir-hi. A l'escola del Pla de l'ametller ens vam trobar amb la resta de companys del projecte i amb les organitzadores.
He de dir que alguna cosa em va fallar i no em va acabar de convèncer. El blog, com a referent de la llibertat d'expressió, em permet dir que no em vaig sentir del tot còmode amb la situació de la Quina.
Van haver un motiu principal i és que em va donar la sensació que no a tots els nens se'ls hi prestava la mateixa atenció, vaig sentir-me una mica a part de tot plegat, potser perquè érem de les més grans, potser perquè feia temps que no ens veiem tots plegats o no ho sé, el cas és que em va saber greu veure que hi havia mentorats amb més protagonisme que altres i les meves noies (perquè ara ja són meves i no les canviaria per a res del món) es van adonar que estaven relativament excloses de tot plegat (comentaris, bromes, ànims).
Simplement ho havia de dir perquè no vull quedar-me amb la sensació de crear un tul de farsa davant de la situació i, així, poder-ho remediar per a properes ocasions.
divendres, 31 de desembre del 2010
diumenge, 12 de desembre del 2010
Pas 6
Dissabte va ser el nostre 5è dissabte, la nostra 5a trobada.
El dia 18 hi ha la GRAN Quina així que vam decidir fer els lots de Nadal per a qui guanyés la quina. Vam anar a buscar caixes de fusta pels supermercats de Banyoles i després vam agafar llibres, joguines, ninos, etc. que teníem tots per casa.
Al soterrani de casa en Ferran vam organitzar la nostra petita empresa d'empaquetament. Vam forrar les caixes, les vam decorar amb garlandes i les vam omplir amb tot el que teníem per allà. Feina en equip, coordinació, compenetració i diversió. M'encanten els somriures que se li escapen a la Michelle quan realment s'ho passa bé o el "jo t'ajudo" de l'Ela.
El dia 18 hi ha la GRAN Quina així que vam decidir fer els lots de Nadal per a qui guanyés la quina. Vam anar a buscar caixes de fusta pels supermercats de Banyoles i després vam agafar llibres, joguines, ninos, etc. que teníem tots per casa.
Al soterrani de casa en Ferran vam organitzar la nostra petita empresa d'empaquetament. Vam forrar les caixes, les vam decorar amb garlandes i les vam omplir amb tot el que teníem per allà. Feina en equip, coordinació, compenetració i diversió. M'encanten els somriures que se li escapen a la Michelle quan realment s'ho passa bé o el "jo t'ajudo" de l'Ela.
dissabte, 4 de desembre del 2010
Pas 3, 4 i 5
La cosa rutlla, rutlla realment bé.
Han estat dies de feina intensos però gràcies a aquests dissabtes omplo bombones d'oxigen per a seguir.
El 3r dia que vam quedar feia mal temps així que vam decidir anar a fer uns billars. La Michelle estava lesionada però va venir la Carla, la seva germana, i l'Ela. La Carla no sabia jugar a billar (reconec que jo tampoc) però l'Ela va agafar el rol de professora i amb més paciència que cap altre va intentar ensenyar-nos. Jo, a la segona partida ja vaig desistir però la Carla insistia, insistia i al final, es va ensortir. Em va agradar veure-les riure al voltant d'aquella enorme taula mentre a fora començaven a caure les primeres gotes del que anunciava ser un dia plujós.
El 4t dia va fer bo així que vam decidir anar a jugar a futbol ja que l'Ela és una gran aficionada. En aquell moment en Ferran va decidir que podia formar part d'algun equip i li va buscar plaça al Porqueres. Ahir i va anar a provar però les noies són més grans que ella i s'ha desanimat. És realment difícil reanimar a un adolescent però amb perseverança aconseguirem que ho torni a intentar, només cal que jugui contra mi perquè se n'adoni que hi ha de pitjors. De molt pitjors.
Avui hem quedat a la tarda. Feia fred així que me les he emportat cap a l'Espai Gironès. Pel camí les he animat per anar a jugar a la bolera i estàvem ben motivades fent equips i escalfant el canell quan ens hem adonat que estava tancada. Ningú em podria haver avisat que la bolera ja no existia? i ara què, ja no hi ha cap altre per Girona? Increïble, m'he indignat però com ja estàvem allà hem anat al cinema a veure la 3a pel·lícula de les Cròniques de Nàrnia. Una tarda diferent.
Dissabte que ve no sé què podem fer, potser quedem per a fer algun lot per a la quina, potser fem algun pastís o potser tansols ens sentarem al voltant d'una llar de foc a parlar. M'és igual, sigui el que sigui, m'encanta.
Han estat dies de feina intensos però gràcies a aquests dissabtes omplo bombones d'oxigen per a seguir.
El 3r dia que vam quedar feia mal temps així que vam decidir anar a fer uns billars. La Michelle estava lesionada però va venir la Carla, la seva germana, i l'Ela. La Carla no sabia jugar a billar (reconec que jo tampoc) però l'Ela va agafar el rol de professora i amb més paciència que cap altre va intentar ensenyar-nos. Jo, a la segona partida ja vaig desistir però la Carla insistia, insistia i al final, es va ensortir. Em va agradar veure-les riure al voltant d'aquella enorme taula mentre a fora començaven a caure les primeres gotes del que anunciava ser un dia plujós.
El 4t dia va fer bo així que vam decidir anar a jugar a futbol ja que l'Ela és una gran aficionada. En aquell moment en Ferran va decidir que podia formar part d'algun equip i li va buscar plaça al Porqueres. Ahir i va anar a provar però les noies són més grans que ella i s'ha desanimat. És realment difícil reanimar a un adolescent però amb perseverança aconseguirem que ho torni a intentar, només cal que jugui contra mi perquè se n'adoni que hi ha de pitjors. De molt pitjors.
Avui hem quedat a la tarda. Feia fred així que me les he emportat cap a l'Espai Gironès. Pel camí les he animat per anar a jugar a la bolera i estàvem ben motivades fent equips i escalfant el canell quan ens hem adonat que estava tancada. Ningú em podria haver avisat que la bolera ja no existia? i ara què, ja no hi ha cap altre per Girona? Increïble, m'he indignat però com ja estàvem allà hem anat al cinema a veure la 3a pel·lícula de les Cròniques de Nàrnia. Una tarda diferent.
Dissabte que ve no sé què podem fer, potser quedem per a fer algun lot per a la quina, potser fem algun pastís o potser tansols ens sentarem al voltant d'una llar de foc a parlar. M'és igual, sigui el que sigui, m'encanta.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Pas 2
Sóc realment conscient que m'he saltat el pas de la presentació a l'ajuntament però per a mi, simplement va ser un fet més burocràtic replet d'oficialismes que de realismes. Només em va servir per saber que tindria a la Michelle, una adolescent procendent de Quito que porta gairebé més anys que jo a Banyoles i que vesteix texans amb Converse acompanyats d'una xerrameca incansable. Simplement em recorda a mi a la seva edat i encara em fa més gràcia que la resta.
La gran aventura la vaig iniciar dissabte. Agafant la bici amb les rodes desinflades i el manillar ple de teranyines. Aquesta va ser la senyal que necessitava per adonar-me que els meus dies per Banyoles eren cada cop més ínfims.
Em vaig sorprendre a mi mateixa agafant un necesser amb tirites, antinflamatoris, una vena, aigua i galetes. La meva mare va somriure i em va dir "és hora de ser responsable". Té raó.
Parada a la benzinera per a inflar les rodes, parada a casa d'en Ferran per allò del suport moral i cap a la pista de bàsquet Sant Pere on havíem quedat amb les dues noies. Em vaig posar a jugar a bàsquet pel simple fet de no pensar en la ruta que podríem fer amb bici, per això estava en Ferran.
Va arribar la Michelle amb 5 minuts de retràs. Havíem pensat posar alguna prova a superar per la inpuntualitat però som conscients que nosaltres no som els reis de l'hora exacta així que ho hem deixat estar. L'Ela no es va entendre i ens esperava a l'Ajuntament, solució ràpida, no cal més.
Comencem a rodar i em sento amb els sentits mil vegades més desenvolupats; veig tots els cotxes, totes les frenades, només faig que cridar "vigileu!, aneu amb compte! passeu ara!". Què em passa? jo era una inconscient i amb tendències suïcides quan anava amb bicicleta i ara, sense saber com, m'he convertit en una alarma amb potes.
Passem pel camp nou del Porqueres i parem a jugar a bàsquet. M'agrada. M'agrada adonar-me que les noies comencen a parlar entre elles, que riuen, corren i em somriuen. He de dir que en aquest punt jo ja treia el fetge per la boca però aguanto, no em rendiré tan aviat!
Arribem a l'estany, donem la volta sencera i parem a Alimentació a menjar alguna cosa. Ens ho mereixem i elles més. Ens ho podrien haver posat difícil i, en canvi, ens han ajudat a fer-ho simplement quotidià.
Dissabte que ve tornarem a quedar amb les bicis, amb el sol del matí i amb la sensació de ser més dona i menys noia, de ser més realista i de saber que ens queda un gran camí que ha començat amb els millors passos.
La gran aventura la vaig iniciar dissabte. Agafant la bici amb les rodes desinflades i el manillar ple de teranyines. Aquesta va ser la senyal que necessitava per adonar-me que els meus dies per Banyoles eren cada cop més ínfims.
Em vaig sorprendre a mi mateixa agafant un necesser amb tirites, antinflamatoris, una vena, aigua i galetes. La meva mare va somriure i em va dir "és hora de ser responsable". Té raó.
Parada a la benzinera per a inflar les rodes, parada a casa d'en Ferran per allò del suport moral i cap a la pista de bàsquet Sant Pere on havíem quedat amb les dues noies. Em vaig posar a jugar a bàsquet pel simple fet de no pensar en la ruta que podríem fer amb bici, per això estava en Ferran.
Va arribar la Michelle amb 5 minuts de retràs. Havíem pensat posar alguna prova a superar per la inpuntualitat però som conscients que nosaltres no som els reis de l'hora exacta així que ho hem deixat estar. L'Ela no es va entendre i ens esperava a l'Ajuntament, solució ràpida, no cal més.
Comencem a rodar i em sento amb els sentits mil vegades més desenvolupats; veig tots els cotxes, totes les frenades, només faig que cridar "vigileu!, aneu amb compte! passeu ara!". Què em passa? jo era una inconscient i amb tendències suïcides quan anava amb bicicleta i ara, sense saber com, m'he convertit en una alarma amb potes.
Passem pel camp nou del Porqueres i parem a jugar a bàsquet. M'agrada. M'agrada adonar-me que les noies comencen a parlar entre elles, que riuen, corren i em somriuen. He de dir que en aquest punt jo ja treia el fetge per la boca però aguanto, no em rendiré tan aviat!
Arribem a l'estany, donem la volta sencera i parem a Alimentació a menjar alguna cosa. Ens ho mereixem i elles més. Ens ho podrien haver posat difícil i, en canvi, ens han ajudat a fer-ho simplement quotidià.
Dissabte que ve tornarem a quedar amb les bicis, amb el sol del matí i amb la sensació de ser més dona i menys noia, de ser més realista i de saber que ens queda un gran camí que ha començat amb els millors passos.
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Pas 1
Començo el primer pas sola, empesa pel neguit i la incertesa de saber què i qui em trobaré el proper dissabte.
Se m'omple tot el cos amb una sensació de responsabilitat i, a la vegada, d'excitació que sóc incapaç de desfogar. Només em repeteixo, insaciable, 6 de novembre, 6 de novembre, 6 de novembre.
Sigui el que sigui i com sigui serà una de les experiències més plenes que estic disposada a gaudir durant aquests últims anys universitaris. No vull marxar de la Universitat de Girona sense dir "jo vaig fer alguna cosa per a millorar el món".
Aquí estic.
6 de novembre, 6 de novembre, 6 de novembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)